martes, 19 de febrero de 2008

¿De qué collons estic fet?


Jo no se de quina pasta hem va fer el meu pare. Ell va ser el que hem va instruir tant en els modos, com a la educació en general.Per ell vaig dedicar-me a escoltar música de totes classes, i avui he arribat a la conclusió de que me n’aprofités de totes les classes de musica. Sí, me n’aprofite, i tant, que m’ompli el cos i l’esperit. Cervell inclòs.
Per exemple, per el matí quan m’alçe no hi ha res que me inspira tant, com escoltar alguna de les operes que hi tinc a la meua discoteca, en especial les mes escoltades, no m'amague. Depenen del moment o de l’aspecte psicològic triaré a Puccini, Wagner, o Verdi, si no, Mozart. A aquest per diverses raons, i d'especials.
En acabar de dinar, i per fer la digestió, tot sol o acompanya't, no hi ares com berenar-se un bon concert de piano, viola, o celo, o siga de clàssica de tota la vida.
Un poc mes caiguda la vesprada, o siga, a poqueta nit, ja comença a fer ganes de escoltar a van Morrison, El Boss, Clapton, o Dire Straits.
Per anar entrant en la màgica nit, que totes son màgiques, i anar canviant a Blues mes pur de Jhon Lee Hooker , B.B. King, i poc a poc al pur Jazz de totes les classes. En particular anar acabant la nit a la veu desgarradora de la reina, Billy Holiday. I si de tant en tant ho combines a la Edith Piaff, la nit pot ser fins i tot estresant de la mateixa rebeldía que pots arribar-hi a consumir. Però escol-te val la pena. Impresiona una nit aixina. Sol o acompanya't, pero que la companya no fique repars.
Per la mateixa senzilla raó, i enrecordar-me de el meu pare, me ha vengut al cap, que per al dia 28 d’aquest mes tinc dues entrades per La Traviata, es l’opera algo que hem trau de les meues caselles. Preparar-se, arreglar-se, vestir-se, amb una bona americana i una corbata bonica, siga del color o obscura. Arribar en temps, prendre una copa abans d’entrar, i sabrejar l’ambient.
Al mateix temps, m’apassiona la moto que acaba de comprar, amb tot el que això comporta, les ixides al voltant de l’illa amb l’ associació de moteros, la chupa de cuir amb l’àguila, els guants, i eixe soroll inconfundible de la maquina yankee.Tal vegada aquests xicots, no m’imaginarien per la nit al Auditori, de traje i escoltant Carreras, en la dama de las Camelias (la Traviata) de Verdi.Però tampoc ho farien els de l’americana i corbata que hem coneixen, imaginar-me de vell rocker.
No podía imaginar-me al Morrison, Van, es clar, dalt d’aquell escenari, el que dies després voría la “Flauta Magica” de Amadeus, i després d’alló si imagine a l’altre Morrison, al Jim. Hagués segut impresionant.Que Deu el tinga a la gloria i que els rockeros no l’obliden, ni a ell ni a la seua cançó “The Unknown Soldier”. Que seré Dr. Jenckill i Mtr Hayde ???
Andreu Fos

No hay comentarios: