martes, 19 de febrero de 2008

Fills, bodes i polítics


Feia ja temps que no asistía a una boda, i consecuentment al sopar que sol fer-se després.
En aquest cás era la de una neboda encantadora per part de la familia de la meua dona.
En acabar el ofici, les cançons, els besos i els abraçós, temps en que tot el món estaba sentat menys l'alcalde, i després de fer-se'n el ánim per abandonar aquella capilla sixtina civil, encaminare'm la nostra gana cap el mengador.
A mí com que soc membre de prop de la familia, hem va tocar una de les taules priviligiades. Prop del novis i els pares, que el que mes i el que menys era també padrí.
Ja no recordaba com solen ser aquestes coses. L'aposentament de les persones als seients, "- mira nosaltres açí- vosaltres ahí,", ( a mi en dona igual estar d'epatlles al novis, als pares, o a qui siga. El que pense quand vaig a sentar-me es a qui vaig a tindre davant meua, i especialment a l'altre costat. Aquesta questió es molt important, ja que saber qui es el que va a donar-te la tabarra les properes tres o quatre hores pot ser vital. Perque la dona ja no me la dona, la tabarra dic.
A la taula hi había un politic d'ambit regional, pero conegut per arreu d'el mon per haber xuplat camares i ser referent a un cás de la recient historia espanyola en quand desgracies humanes. Personalment crec que encara es pixa en el llit.
També hi había un periodista local que es guaya la vida parlan malament del primer, i no es soles aixó, sino que damunt li ho deixen publicar a una columneta del diari mes venut. Personalment, crec que es menga xiquets per les nits.
L'altre personatge "digne" de destacar era un gran empresari de moda, i que li ha costat molt arribar on ha arribat, no vull dir sentar-se en aquesta taula, sino fer el patrimoni, (dignament), que ha fet.
La resta dels comensals de la taula no tenie'm molta importancia, clar comparada amb els anteriors. A saber, un cunyat meu, casat i amb dues filles i que ningú coneix a la dona. Les dones, o no, dels anteriorment esmentats, la meua dona, o sí, i el personatge mes isteric del mon, la meua cunyá gran, sogra també per a mi, aseguda a la meua dreta.
Jo sempre he dit que un cunyat o cunyada es un personatge tetric, celós, amargat, que sempre está miran-te de dalt a baix, i que sols servís per fer-te pasar un mal rato en els dinars familiars. Actes, que al final deixes d'anar.
Evidentment, no li ficare'm un deu a l'organitzador, ho deixarem en un tres, ja que aixó de sentar-me a mi al costat de la meua dona, hi ha que puntuar-ho.
Ells tres, els primers que he citat, ho tenien ben bé per parlar, ja que tot siga dit de pas, açí els homes parlen amb esl homes i les dones amb elles o amb ningú. Jo escolte, o pense, especialment, com els assessinaría a tots en fila india, en el cas de que fora un assesí en fila india, obviament.
Com que a la conversa del cavallers no arribaba, en vaig supeditar a raonar en ningú, o siga, en la meua cunyada-sogra, i el seu germanet. Per clarificar, amb l'histeria tota ella, i amb la ineptitud i els cels, tot ell.
Mai he sabut, al final de la boda, si es que hagués que fer un resum, de que collons he parlat, perque han segut tants temes que la taula ha tractat, que en un Consell de seguretat mundial de les N.U. haurien decidit "Invassió","atacar".
Pero va haber un punt que vaig tractar amb els meus cunyats. Com no coincidi'm, i que no sels ocurisca mai, politicament este'm molt allunyats. Ells dos, no tenen idees politiques. Bueno, ells dos no tenen idees. Bueno, ells dos no tenen rés.
Home, dic alló de que no tenen rés per alló de que quan una persona no té trellat, no te rés.
El cas es que aquestos personatges, la meua cunyada gran i el meu cunyaet sempre donen la culpa del que es pasa o del que es ha pasat a una serie de coses que no deurien existir. O siga, els fills.
Un dels temes que me toca els collons molt es quan un pare o mare, diu que tots el seus problemas començare'n quan vingueren els seus fills al mon.
Tindre que escoltar que "tots el fills son egoistes", la veritat es que dona ganes de vomitar tota la boda que fins ara has mengat, pero damunt de la taula, on hi era el politic, el periodista, i el empresari.., ah! Clar i les seus corresponets dones, o no! I tacar-los de egoisme i amor propi.
Aleshores, la provocació et dona ganes de parlar, i com que no vol la cosa, vaig i dic, " Tots menys el meus", en un tó alt i contundent, tant, que al politic li va caure la cullereta del postre a terra, i totes les dones fixaren el ulls amb mi, bueno totes menys la meua, o de qui siga.
I a mi no se'n me va ocurrir altra cosa que dir-los, "quan dic, tots menys els meus ho dic de bona gana, perque, els meus fills no son egoistes (amb els pares, volien dir), i si ho fore'n me pareixería bé, perque, i qui d'ells ha dit de vindre a aquest món a no ser perque nosaltres els hem portat, amb ganes o sense elles?
A mes a mes, que es l'egoisme d'un fill?, no hi es res, un fill no pot ser egoiste, perque el egoisme, es sols pensar amb ú mateig, sols actuar al mon per ú mateix, per el propi interés de si. Amb totes les coses, les materials i les esprituals. I aixó no pasa en la meua casa, Aixó no pasa amb els meus fills.
Aixó no pasa en cap fill, aixó pasa amb els pares.
Al final tot acaba com comença, o siga, com "camot", sense arreglar rés. Per eixemple, digen-los el que mes mal es va fer, que no es un altra cosa, que dir-los que ells encara son fills, i que jo sapiga, la seua mare estaba millor que tots nosaltres, resguardaeta en sa casa. Aixó que la que es casaba era una neta, o la neta mes gran ademés, i es filla del fill que mes ha cuidat, i el major dels mascles, que a aquestes terres es valora molt aixó.
Resumint, que realment els que son egoistes no son altres que els pares, perque després de tindre uns fills, no volen saber res d'ells, perque molesten, perque no fan mes que donar problemas, i llevarlos el millor dels seus moments.
Jo, que com soc extraterrestre, i extracomunitari, i extraindividualiste, i extra en esencial, els vaig fotre, perque una cosa, o tema, que parlaven en veu baixeta, la vaig alçar quant vaig destapar la meua caixeta de barbaritats, o no, al respecte. I allí tens una cunyada mes roja que un perdigot, i un cunayaet, que prou moret, no sabía on amagarse.
Un altra vegada que en provoquen, que en tema de fills jo entenc molt mes que de banca, tema aquest que no vull parlar mai, perque sols aprofita per guanyar diners. Per aixó.
I el que no estiga d'acord, que escol-te "I got the blues" de Rolling Stones" i si li s'aborrona la pell es que es humá, sino, que s'envatga a la merda.
Un beset.



Andreu

No hay comentarios: